30 de juny 2008

Spiel des Jahres: en Knizia fa el doblet

Bé, ja tenim guanyador de l'Spiel des Jahres de 2008. En Reiner Knizia, finalment, ha aconseguit el premi. I per partida doble: per al millor joc amb Keltis i per al millor joc infantil amb Wer war's (sembla que darrerament en Knizia sigui el protagonista absolut d'aquest bloc).

El Keltis és una mena de Lost Cities de tauler i amb un tema més esotèric (tot molt celta, new-age, camí iniciàtic... no us preocupeu, però, és un Knizia i per tant el tema és absolutament anecdòtic). Els jugadors usen les cartes per moure les seves pedres al llarg d'uns camins. Hi ha cartes amb 5 colors/símbols diferents i cada un correspon a un camí; a més, cada carta té un valor de 0 a 10. Al seu torn, el jugador pot jugar (o descartar) una carta i mou la seva pedra sobre un dels camins. Molt a l'estil d'en Knizia, és preferible especialitzar-se en uns pocs camins, ja que si no s'avança prou en algun camí no només no es guanyen punts, sinó que se'n perden.

Encara no l'hem jugat i no us en podem dir gran cosa més, però entre els jugadors habituals no sembla que aquest nou Spiel des Jahres desperti grans passions; sembla que els organitzadors de l'Spiel tendeixen cada vegada més a premiar jocs lleugers.

I potser precisament per això, a més a més, aquest any, igual que ha passat altres vegades, s'ha concedit un premi especial al millor joc complex, que ha anat a parar al tan lloat Agricola d'Uwe Rosenberg (i a mi que aquest joc segueix sense cridar-me l'atenció... potser serà qüestió de jugar-lo, no?).

27 de juny 2008

Posi'm un 3 de 9, si us plau

Doncs sí, ja el tenim aquí. Ja ha sortit el Castellers d'en Reiner Knizia i editat per Devir.


Visualment el joc és impecable: uns castellers de fusta força grans als quals hem d'enganxar els adhesius corresponents de les quatre colles, com si fossin els jocs de blocs de Columbia Games ;-), 12 rajoles de plaça per aixecar el castell i una bossa de roba per desar els castellers.


Com era d'esperar d'en Knizia, es tracta d'un joc abstracte, on el tema casteller no és més que l'excusa. És a dir, que ningú no esperi una reproducció exacta de la construcció de castells ni vulgui fer aquell 4 de 9 que tant li agrada. És un joc de 2 a 4 jugadors que no hauria de durar més de tres quarts d'hora.

El mecanisme del joc és senzill. Tots els jugadors van agafant castellers a cegues de la bossa i els afegeixen a la seva colla o colles i, amb els castellers de les seves colles han d'anar aixecant castells. Al seu torn, el jugador pot realitzar dues accions d'entre tres possibles:
  • Afegir un casteller a la colla: es treu a cegues de la bossa i s'afegeix a la colla, davant del jugador.
  • Aixecar un castell: s'agafa un casteller de la colla que es té al davant i s'afegeix a un castell dels propis ja començats. Tots els castellers d'un mateix castell han de ser del mateix color i els castellers de pisos superiors han de ser de valor superior als dels pisos inferiors. Una vegada començat un nou pis no es pot seguir ampliant cap dels inferiors.
  • Intercanviar castellers: el jugador dóna a un contrincant un o més castellers, a canvi, n'agafa un de l'altre, però sempre amb un valor inferior a la suma dels que li ha donat.
La partida acaba quan algun dels jugadors ha arribat a un mínim de castells amb un mínim de castellers (depèn del nombre de jugadors). Llavors es compten els punts dels castells vàlids aixecats: un castell és vàlid si té, com a mínim, dos nivells complets i quatre castellers. En aquest cas, cada casteller dóna un punt i els castellers amb fons blau en donen dos. Cada base (plaça) usada resta un punt.

Ja veieu que les regles són simples i el joc sembla prou ràpid. Cal valorar bé si iniciar un nou castell o seguir amb els que ja tens; quan començar un nou pis d'un castell; si el farem d'un, dos, tres o més castellers per pis, sempre tenint en compte que els castellers de pisos superiors han de tenir valor més gran que els desl inferiors; etc.

Atenció: aquest castell és invàlid! Per què?

26 de juny 2008

Ja n'estic fart...

... de tantes coses i de remar contra corrent.


Sort que, de tant en tant, el somriure d'una noia maca m'alegra el dia!
Que duri l'alegria...

19 de juny 2008

A joc de daus vos acompararé

A través del bloc d'en Martí Cabré, Band of Odders, llegeixo la notícia, curiosa i interessant, de la subhasta d'un dau romà, de vidre, del segle II i de 20 cares. De fet la subhasta es va realitzar a Christie's a final de 2003, o sigui que ja és cosa passada i bastant passada, però tant se val, ho acabo de descobrir i volia posar la foto. Se'n van pagar gairebé 18.000 dòlars.


Cal remarcar altra vegada que estem davant d'un dau de 20 cares i que no se sap per a quin joc s'usava. Tampoc se sap a què corresponen els símbols de les seves 20 cares, tot i que es coneixen altres daus amb els mateixos símbols.

16 de juny 2008

Eleusis i el mètode científic

Després del missatge del bloc en què parlàvem del nou llibre Diez juegos que no se parecen a nada, m'he adonat que calia de totes totes fer un petit article sobre l'Eleusis d'en Bob Abbott i la seva relació amb el procés de recerca científica, una de les característiques que més fama li han donat. Ja em permetreu que m'allargui amb unes quantes divagacions...

Abans d'entrar en el tema, una petita introducció al joc, per a aquells que no el conegueu. Eleusis és un joc de cartes creat per Robert Abbott la tardor de 1956 i popularitzat per Martin Gardner al número de juny de 1959 de la revista Scientific American. A Eleusis un dels jugadors inventa una regla de col·locació de cartes (és a dir, una regla que especifica quina carta es pot col·locar després de les que ja estan col·locades), que es manté secreta als altres jugadors. L'objectiu d'aquests és desfer-se de les cartes de la seva mà i per fer-ho les han d'anar col·locant d'acord amb la regla secreta: si ho fan bé a cada torn es treuran de sobre una carta, si s'equivoquen en rebran dues. Evidentment, això vol dir que tothom començarà jugant cartes més o menys a cegues, fins que comencin a descobrir els possibles patrons que podrien correspondre a la regla secreta, jugant cartes que creuen que poden encaixar-hi i, en funció del resultat, confirmar la seva suposició de la regla o, al contrari, refinar-la o modificar-la completament.


L'analogia amb un procés de recerca científica sembla evident: els jugadors han de dedicar-se a proposar teories a partir del fets observables que expliquin la disposició actual de cartes, i comprovar-ne la validesa fent experiments (jugant cartes). En funció del resultat (experiment positiu o negatiu) la teoria sortirà reforçada o bé caldrà modificar-la. De fet, fou en Martin Gardner, més que no pas el mateix Bob Abbott, qui destacà l'analogia del joc amb el mètode científic. Una diferència important, però, és que a Eleusis només són públic els resultats dels experiments (les cartes jugades), mentre que les teories en què es basen els experiments queden sempre privades.

La gran originalitat d'Eleusis és que pràcticament tots els jocs són deductius, en el sentit que hom sap les regles i, a partir d'aquestes, en principi pot deduir quines són les millors jugades per a arribar a un determinat objectiu. Eleusis, en canvi, és un joc inductiu: a partir de dades parcials (les jugades de cadascú) cal arribar a descobrir la regla que regula el joc (les regles que especifiquen com jugar cal considerar-les com a metaregles, que no influeixen en el procés de descobriment de la regla particular... irònicament, serien regles que dirien a "déu" com ha d'actuar).


Ara bé, malgrat l'aparent analogia amb el mètode científic, el procediment inductiu de l'Eleusis és més un procés d'inducció purament matemàtica que no un procés d'inducció científica. Eleusis funciona magníficament com a joc precisament perquè aconsegueix eliminar tota la complexitat associada al mètode i al treball de recerca científica real. D'altra banda caldria pensar quin mètode és el que representa l'Eleusis. Es tracta d'un mètode inductiu estricte? Ens trobem davant d'un exemple que agradaria als falsacionistes, per exemple? Parlem molt alegrement del mètode científic, però definir exactament com funciona aquest mètode és un dels grans problemes de l'epistemologia. A Eleusis no trobem els problemes inherents a un inductivisme estricte, ni a un falsacionisme estricte, per exemple, malgrat que ambdós corrents epistemològics s'hi poden veure reflectits.

Per a un inductivista estricte tots els fets observables són igualment rellevants, ja que precedeixen necessàriament a la teoria. Tant important seria, doncs, registrar el color de la carta que acaba d'aparèixer, com la seva massa, la seva temperatura o el nombre de taques d'oli que té. Aquesta posició és clarament insostenible i irreal; a la realitat les teories es basen en fets però també ens diuen quins fets són rellevants, ens guien per determinar quins ho són o com haig de fer un experiment perquè em doni, a priori, fets rellevants. Els fets no se'ns donen directament, cal, en certa manera, construir-los i depenen sovint del mateix coneixement que pressuposen.


Afortunadament, a Eleusis aquest coneixement previ que ens permet determinar quines dades cal recollir i quines són irrellevants, ja el tenim. No anem a cegues, ja sabem molt sobre la llei de la naturalesa que cal descobrir: sabem de quines variables depèn, però no com en depèn. Cal recollir dades sobre el valor de les cartes (incloent-hi conceptes associats com la paritat, la primalitat o la divisibilitat), sobre el color i sobre el pal. És més, sabem que els valors són 13, que els colors són dos i que els pals són quatre. No només sabem quines variables són rellevants sinó que fins i tot sabem els possibles valors d'aquestes variables. Ja m'agradaria que el coneixement científic pogués partir d'una situació tan bona (o potser no, ja que això treuria part de l'encant al procés de recerca). És com si de bon començament ja sabessim que la força d'atracció gravitatòria només pot dependre de les variables massa i distància i només calgués trobar com es relacionen aquestes variables.

Potser llavors, el procés de coneixement de l'Eleusis s'adapta millor al mètode falsacionista introduït per Popper? Per a un falsacionista la teoria precedeix als fets i aquesta ha de ser falsable, és a dir, ha de contenir afirmacions que puguin demostrar fàcilment si la teoria és falsa o no quan es contrasta amb les observacions experimentals. Una teoria científica ha de ser falsable i una teoria científica bona ha de ser falsable i a més no resultar falsada, quantes més falsacions possibles superi millor. A Eleusis tot això encaixa prou bé; com més falsable sigui la teoria que proposo, millor, ja que si reuslta ser falsa, més ràpidament ho descobriré i menys cartes m'encolomaran; si la teoria que proposo no és falsable no em servirà de massa, encara que casualment em doni un resultat correcte. Però la realitat tampoc no funciona així. A Eleusis sé que els fets observables i experimentals són impepinables, són necessàriament certs i que, per tant, si hi ha contradicció amb la meva teoria (si la falsen) és la teoria la que cal rebutjar. La cosa no sempre és així; quan apareixen contradiccions que falsen una teoria, realment falsen la teoria? o és que potser el fet ha estat mal observat? o potser és l'aparell experimental el que ha fallat? o no serà que és la teoria en què es basa l'aparell experimental la que és incorrecta i no pas la teoria que vull comprovar? Aquest és, entre d'altres, un dels problemes del falsacionisme estricte, que no dóna cap indicació sobre què és realment allò que s'està falsant. Però no ens preocupem! A Eleusis, novament, tots aquests problemes desapareixen; els fets no enganyen, no hi ha teories auxiliars a part de la regla a descobrir. Si hi ha una falsació el que serà incorrecte serà la teoria que havia pensat, per força. Com a conseqüència, també s'elimina un altre dels problemes del falsacionisme: el fet que al llarg de la història de la ciència, s'han mantingut moltes teories malgrat les falsacions aparents que anaven sorgint. A Eleusis ningú no mantindrà la seva teoria una vegada hagi estat falsada amb l'esperança que les coses s'arreglin més endavant.


El fet que un experiment confirmi la teoria té una importància diferent per a un inductivista i per a un falsacionista: per a un inductivista estricte cada confirmació experimental té el mateix valor, mentre que per a un falsacionista les primeres confirmacions són les valuoses. En aquest sentit, el procés de raonament a Eleusis sembla coincidir més amb una idea inductivista. No veig que les posteriors confirmacions de la meva teoria tinguin cada vegada menys valor, al contrari.

De moment només he parlat de dos dels corrents epistemològics més clàssics, i cap dels dos especialment acceptats actualment, com a mínim en la seva versió més estricta i gairebé caricaturesca que he comentat. Però és que no té massa sentit parlar de l'Eleusis a partir d'altres corrents epistemològics, que se centren més en la construcció social de la ciència, com les estructures i els paradigmes de Kuhn o els programes d'investigació de Lakatos, que impliquen l'existència d'una comunitat científica a partir de la qual es pot considerar (o no) el progrés científic. A Eleusis no existeix comunitat científica, i per tant tampoc progrés científic al llarg d'una partida, atès que les teories propostes mai són públiques; com a molt podem dir que existeix progrés en el coneixement personal, propi, que es té del món.

A la nova variant Eleusis Exprés, però, les teories proposades pels jugadors es fan públiques si l'experiment que un jugador fa per comprovar-les resulta positiu; és a dir, si la carta que jo col·loco és bona puc "publicar" la meva teoria i el repartidor em dirà si és la teoria correcta o no. Aquesta variant fa que les teories siguin públiques però, alhora, fa intervenir aquest "déu" que ens diu si el nostre intent de teoria és bo o no; com ja sabem, a la realitat no hi ha manera de saber si, al capdavall, la teoria proposta és "la" teoria, ni tan sols si realment existeix alguna cosa semblant a "la" teoria.

L'experiment de la doble escletxa de Young. Una votació dels lectors de la revista Physics World el considerà el més influent de la història de la física, tant en la seva versió original amb llum com en la versió moderna amb electrons o, en general, amb partícules amb massa.

Bé, deixem-ho aquí. Espero que no us hagi fet venir mal de cap. Al capdavall només he aprofitat l'Eleusis per parlar una mica sobre epistemologia, malgrat que qualsevol filòsof de la ciència segurament m'insultaria. Si voleu una introducció al tema, excel·lent i molt accessible, busqueu el llibre ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? d'Alan F. Chalmers, on s'exposen de manera clara i entenedora els diversos corrents epistemològics i les seves virtuts i defectes.

13 de juny 2008

Concurs de creació de jocs E-2008

Jugamos Tod@s és una associació cultural cordovesa dedicada al món dels jocs, extraordinàriament dinàmica i amb una colla de gent magnífica i emprenedora. A més de l'excel·lent web, que ha esdevingut una referència indispensable en castellà, organitzen contínuament activitats per fomentar la cultura del joc.

Ara, com si no en tinguessin prou, acaben d'anunciar la convocatòria d'un concurs de creació de jocs. El concurs té el suport de l'editorial Rara Avis i culminarà dins del marc del festival internacional Eutopía 2008 de creació jove, dirigit per la delegació de Còrdova de l'Instituto de la Juventud de la Junta de Andalucía. Si voleu saber més detalls, podeu llegir-ne les bases aquí (en pdf).

Ja ho sabeu. No vau tenir temps de presentar aquell joc que teniu desat al calaix per al concurs de la fira JugarXJugar de Granollers? Doncs apa, treieu-lo del calaix i envieu-lo als nois i noies de Còrdova. Teniu temps fins el 9 de juliol!

06 de juny 2008

Deu jocs que no s'assemblen a res

S'acaben d'afegir tres nous llibres a la col·lecció de llibres sobre jocs de RBA que dirigeix l'Oriol Comas. I un d'aquests tres és ni més ni menys que el magnífic Abbott's New Card Games de Robert Abbott, traduït pel Marià i per mi mateix i que ha sortit publicat amb el nom de Diez juegos que no se parecen a nada.

Aquest llibre és un autèntic clàssic del món dels jocs. Actualment l'edició anglesa (1968) està esgotada i és gairebé introbable, i el mateix passa amb l'única traducció que se n'havia fet fins ara, l'alemanya (1983). A l'edició original anglesa hi havia vuit magnífics jocs de cartes de l'Abbott i l'extraordinària variant dels escacs coneguda com a Última; a la nova edició, a més, l'Oriol ha aconseguit que l'Abbott permetés afegir el seu darrer joc, la bogeria anomenada Confusión, que fos la darrera versió del Leopardo la que es publiqués, acabada de sortir del forn, i que a l'Eleusis s'incorporés la nova variant Eleusis Exprés.

Quan l'Oriol em va encarregar la traducció del llibre, de tots els jocs que s'hi presenten, només coneixia l'extraordinari joc de cartes d'inducció Eleusis, potser el millor joc que m'ha fet descobrir l'Oriol des que el conec. Així, de l'Eleusis ja coneixia les seves virtuts, però no m'esperava que la resta de jocs fos tan magnífica. Mentre traduïa, cada dos per tres m'anava aturant per pensar «Collons! Aquest joc és brutal, ha de funcionar de conya».

L'increïble ambient que es desprèn del Babel, el joc sempre canviant que s'obté del Variedad, del Metamorfosis o del Intercambio, el «puteig» que et pots trobar amb el Leopardo o l'anàlisi espacial que cal per al Construcción són algunes de les coses que us podreu trobar al llibre. I per acabar de reblar el clau, dos jocs que no són de cartes: la variant «abbottiana» dels escacs, l'Última, en què cada fitxa mou i captura de forma diferent en una mena de resum de tots els jocs abstractes de moviment i captura, i el Confusión, un veritable espremedor de cervells en què el moviment de les teves peces només el sap el teu contrincant.

Bé, només em cal dir que llegiu el llibre, que en gaudiu i que el jugueu! Ah! i no oblideu llegir el petit pròleg personal de l'Oriol Comas.