31 de desembre 2009

A unique and intriguing hobby

L'altre dia, xafardejant a la BGG, vaig veure que el big boss Aldie hi havia penjat aquest vídeo.
Una joia!



Què dir de l'emocionant escena en què la cavalleria francesa, triomfant, travessa el pont?
Quins efectes especials!

29 de desembre 2009

Fins l'any que ve

Com ja és habitual, no acomiadaré l'any sense deixar una mica de Haendel al bloc... pesat que és un... :-)

Aquest any li ha tocat a la magnífica ària «Dopo notte», de l'òpera Ariodante. Ja em perdonareu la baixa qualitat del vídeo (és una gravació en viu durant un concert, a l'auditori de Lió... ui, Lió, quins bons records...), però és que aquesta versió m'agrada molt, especialment per l'ornamentació al da capo, feta amb bon gust, ben barroca. La interpreta la mezzo Vivica Genaux (a voice that has in it both the duskiness of twilight and the freshness of morning, han dit), acompanyada del Concerto Köln.


Dopo notte, atra e funesta,
splende in ciel più vago il sole,
e di gioia empie la terra.

Mentre in orrida tempesta
il mio legno è quasi assorto,
giunge in porto,
e'l lido afferra.


Que la lletra de l'ària sigui, ja de pas, el nostre desig per al 2010. No és que el 2009 hagi estat precisament atro e funesto, tampoc exagerem, però si el 2010 di gioia empie la terra, encara millor!

23 de desembre 2009

Els deu millors

No, no parlarem dels deu millors jocs del 2009, ja n'hi ha massa de llistes dels jocs top ten de l'any. Avui toca (més) ciència, que no ens en cansarem. Es tracta dels deu avenços científics més destacats de l'any 2009. No l'hem feta pas nosaltres, la llista. Es tracta de la que cada desembre publica la revista Science i que aquest any ens duu làsers i púlsars, proteïnes i altres molècules, la Lluna i el carboni, teràpia gènica i homínids...

10. El primer làser de rajos X. Tots tenim làsers a casa i cada dia n'utilitzem a patades, però tots els habituals emeten radiació electromagnètica visible (és a dir, llum) o radiació infrarroja. A mesura que augmentem la freqüència de la llum, és a dir, ens n'anem cap al blau i el violat, l'ultraviolat i els rajos X, cada vegada és més difícil aconseguir emissió de llum làser (per raons que ara no cal explicar). Ara, finalment, s'ha aconseguit crear un làser que emet en rajos X. Però no us penseu que s'assembla als làsers habituals, es tracta d'un làser d'electrons lliures, un tipus de làser que funciona de forma molt diferent a la dels làsers tradicionals. La joguina es diu Linac Coherent Light Source i està situada a les instal·lacions de l'accelerador lineal de Stanford.

9. El rejoveniment del Hubble. El vell i entranyable telescopi espacial Hubble es fa vell. Un dels més exitosos estris que tenim donant voltes damunt dels nostres caps ja ha complert 19 anys. Però es resisteix a morir. Després de dues dècades de donar-nos imatges espectaculars de l'univers i fer una "carrera científica" impressionant, la missió de maig del transbordador espacial Atlantis el va rejovenir amb una nova càmera i diversos instruments nous. El Hubble ens seguirà deixant bocabadats i seguirà contribuint a la ciència.


Una imatge feta pel rejovenit Hubble. La galàxia espiral NGC 4522, membre del cúmul de Virgo. Però si us hi fixeu també veureu munts de galàxies molt més llunyanes al fons

8. Grafè, el material de moda. Agafeu la mina d'un llapis i traieu-ne una fina capa, una capa que només tingui un àtom de gruix: ja teniu el material de moda, el grafè. Bé, sí, no és pas fàcil treure una capa d'un àtom de gruix; de fet no fou fins el 2004 que un equip d'investigadors van aconseguir obtenir mostres de grafè. Aquest any 2009, però, s'han produït un seguit de decobriments sobre les propietats del grafè i sobre les maneres d'obtenir grans làmines del material. L'interès de la cosa està en les magnífiques propietats elèctriques del material, que poden dur a noves aplicacions en electrònica i comunicacions, com ara transistors molt més ràpids que els actuals.


Imatge del grafè obtinguda per microscòpia electrònica de transmissió (coi, no us impressiona? que esteu veient àtoms individuals de carboni, collons!)


7. Èxits en teràpia gènica. La teràpia gènica va començar a aplicar-se en humans el 1990, però el seu progrés ha estat lent, ple de dificultats i problemes. El 2009, però, ha vist tres grans èxits en aquest camp quan diferents grups d'investigadors han informat de bons resultats en el tractament de tres malalties:
  • Amaurosi congènita de Leber. És una disminució greu o pèrdua total de la visió que apareix en la infantesa. És deguda a una afectació de la retina i el nervi òptic que es transmet hereditàriament (pels que ho volgueu saber, de forma autosòmica recessiva). Un equip d'investigadors al Regne Unit i a Estats Units han aconseguit millorar significativament la capacitat visual de 12 pacients injectant als seus ulls un virus inofensiu que duu un gen que codifica l'enzim necessari per a produir un pigment fotosensible (com a daltonià que sóc, cal dir que amb una tècnica semblant un altre equip va proporcionar visió totalment en color a unes mones esquirol que eren daltonianes!)
  • Adrenoleucodistròfia associada al cromosoma X. Una malatltia hereditària que acostuma a provocar la mort abans de l'adolescència: un error en un gen provoca la destrucció de la mielina que recobreix les fibres nervioses, fet que els impedeix conduir els impulsos nerviosos. Fa dos anys un equip francès va insertar un gen corrector, l'organisme va començar a fabricar la proteïna que mancava i actualment s'ha aturat la degeneració en el cervell provocada per la malaltia.
  • Immunodeficiència combinada greu. Absència d'immunitat cel·lular provocada per diversos factors. El segon tipus més habitual és provocada per la manca d'un enzim, l'adenosina deaminasa. Un equip italià confirmà que el 80% dels pacients d'un estudi amb teràpia gènica iniciat fa vuit anys ja no presenten els problemes d'aquesta malaltia i no han patit cap mena d'efecte secundari.

6. Aigua a la Lluna. Sembla que encara podrem anar a patinar sobre gel en algun cràter de la Lluna. Després de diverses observacions de ràdar durant la dècada de 1990 que suggerien la possibilitat de l'existència de gel d'aigua en els cràters de les zones polars de la Lluna, i després de la detecció de concentracions d'hidrogen a prop dels pols lunars el 1998, finalment hem sortit de dubtes. El passat octubre le sonda LCROSS ens ho confirmà a la manera bèstia: envià un trasto (una sonda d'impacte, si voleu ser més delicats) perquè literalment s'estavellés a 7.000 km/h contra el fons d'un cràter al pol nord de la Lluna (el cràter Cabeus) i poder analitzar tot el que sortia volant d'aquesta explosió... i la LCROSS, allà dalt va detectar sense cap possibilitat de confusió, la presència d'aigua. El gel només el podrem trobar als pols lunars: si el cràter és prou profund la llum del Sol no hi arriba mai i la temperatura és sempre molt freda (-200 ºC us sembla prou fred?), l'aigua pot arribar-hi per impactes de cometes, que escampen molècules d'aigua per la superfície de la Lluna. Amb la llum del Sol les molècules es descomponen ràpidament, donant hidrogen i ions hidroxil, però si cauen al fons d'un cràter polar, s'hi queden. I al llarg de milers de milions d'anys es poden haver acumulat molts i molts litres.


El cràter Erlanger, a 90 km del pol nord lunar, amb prou feines il·luminat pel Sol, fotografiat per la Lunar Reconnaissance Orbiter. És un bon candidat a tenir aigua acumulada al seu fons.

5. Eterna joventut?. La rapamicina o sirolimús és un fàrmac immunosupressor que s'utilitza sovint per a evitar el refús en els transplaments, especialment en els de ronyó. Es va descobrir ja fa anys com a producte d'un fong, el Streptomyces hygroscopicus, però ara tot just s'ha descobert que permet allargar la vida de ratolins fins a un 14% respecte a la mitjana de vida habitual. És la primera vegada que s'aconsegueix una cosa així en mamífers. Encara no es té totalment clar el mecanisme bioquímic d'actuació d'aquest "antienvelliment", i evidentment no és l'elixir de l'eterna joventut: recordeu que també és un immunosupressor i, per tant, redueix molt la capacitat del sistema immunitari per enfrontar-se a malalties. En quaslevol cas, el descobriment obre moltes portes per a nous camins de recerca.

4. Monopols magnètics. Tots sabem que un imant té dos pols, i tant se val com el tallem o el trossegem, cada trosset sempre tindrà dos pols. Els físics, però fa temps que especulen sobre l'existència de partícules magnètiques amb un únic pol, els monopols magnètics. El cert és que mai s'ha detectat cap monopol magnètic, però teòricament potser podrien explicar perquè la càrrega elèctrica està quantificada (és a dir, sempre és un múltiple de la càrrega elètrica fonamental), a més algunes teories de gran unificació també en prediuen l'existència. Ara uns quants equips de recerca en física, ja que sembla que no detectem monopols, han decidit tirar pel dret i crear-los ells mateixos. El que han fet és crear el que en física s'anomena una quasipartícula, que té les mateixes propietats que tindria un monopol, i ho han fet en un tipus de cristalls anomenats gels de spin, com ara el titanat de disprosi, no pas un cristall que trobeu a ca l'adroguer.

3. L'adrenalina de les plantes. Feia temps que se sabia que grans concentracions d'una substància anomenada àcid absícic o dormina en les plantes provoca que les llavors entressins en "hivernació" i limitessin al màxim el consum d'aigua i el creixement, cosa que les ajuda a sobreviure greus períodes de sequera. El problema és que no se sabia el mecanisme d'actuació d'aquesta molècula ni quins eren els receptors cel·lulars. Aquest any diversos equips d'arreu del món, han trobat la resposta a aquestes preguntes i han aconseguit aterrar una barrera que feia temps que obstaculitzava diverses línies de recerca en biologia de les plantes. A més, resulta que les proteïnes receptores en qüestió pertanyen a una família de proteïnes molt conservada, és a dir, que es troba en molts altres organismes, fet que obre encara més perspectives de recerca.

2. Púlsars en rajos γ. Els púlsars són estels de neutrons en ràpida rotació, amb un camp magnètic molt intens i que emeten radiació electromagnètica en dos feixos molt intensos als dos pols del seu camp magnètic. Vistos des de la Terra semblen una estrella polsant, talment com la llum d'un far, ja que només els detectem en el moment en què un dels dos feixos que emet està dirigit cap a nosaltres. El primer púlsar el va descobrir la Jocelyn Bell el novembre de 1967 i des de llavors no han deixat de sorprendre a tothom. Fins ara només se'ls observava i estudiava en la banda de les ones radioelèctriques, però amb la posada en marxa del telescopi espacial de rajos γ Fermi hem pogut observar aquestes criatures també en la banda dels rajos γ, i els resultats han estat espectaculars. Les dades comencen a donar als astrofísics una millor comprensió dels mecanismes que es produeixen en aquesta mena d'estrelles, a més de permetre descobrir molts púlsars nous. Però a més dels púlsars, el Fermi ens permetrà explorar tot el cel en la banda de rajos γ amb una resolució i sensibilitat molt superior a la que es tenia fins ara. Estigueu al cas, que aviat arribaran més descobriments fascinants!


Cicle d'imatges del púlsar de Vela, a partir de les observacions del Fermi. Tingueu present dues coses: 1) el cicle està passat a "càmera lenta", ja que en realitat només dura 98 mil·lisegons. 2) Recordeu que la imatge és en rajos γ, la brillantor representa la intensitat dels rajos γ, no correspon a llum visible, és a dir, a ull nu no veuríeu això.


And the winner is...

1. Ardi, el nostre avantpassat més llunyà. Pot haver-hi millor manera de celebrar l'aniversari de Darwin? No tenim una gran quantitat de restes fòssils força completes dels nostres avantpassats homínids més llunyans. Fins aquest any el més antic de tots era Lucy, l'entranyable Australopithecus afarensis descoberta el 1974 a la vall d'Awash, a la depressió Afar d'Etiòpia, un lloc que no para de donar-nos magnífiques troballes. I dic fins aquest any, perquè el 2009 s'ha afegit a la família un encara més antic: Ardi.

Ardi, un individu de l'espècie Ardipithecus ramidus, fou descobert el 1994, però s'han trigar quinze anys a exacavar, analitzar i classificar totes les restes. Els resultats, espectaculars, s'han publicat aquest passat octubre. Ardi té una antiguitat de 4,4 milions d'anys (Lucy només 3,2 milions d'anys) i així, Ardipithecus ramidus actualment és l'avantpassat dels humans més proper a l'ancestre comú entre els humans, Homo sapiens, i els ximpanzès, Pan troglodytes. Malgrat que ja s'havien trobat restes d'A. ramidus abans, aquesta és el primer esquelet més o menys complet i ens permet arribar a moltes conclusions sobre aquest avantpassat nostre (en realitat, no és segur que sigui avantpassat directe nostre, podia ser una branca lateral que no ha arribat als nostres dies).

Ara ja sembla clar que l'avantpassat comú entre homes i ximpanzès no era en absolut semblant a un ximpanzè, com hi ha sovint la tendència a imaginar-lo. Les conclusions més destacades de l'estudi són que l'A. ramidus probablement era arborícola, quadrúpede i no podia caminar sobre els artells (com fan actualment els ximpanzès). Diversos trets indiquen formació de parelles mascle-femella i inversió de recursos en la cura de la descendència. Destaca la presència del polze oposable també als peus i que, segurament, podia ser bípede, fet que suggereix bipedisme a terra però quadripedisme als arbres. Una altra conclusió és que possiblement els nostres avantpassats habitaven en zones més boscoses i no en àrees de sabana com fins ara es considerava més plausible.

Prou xerrameca, vegeu-ne el vídeo de Science:



Ara només cal veure què ens durà el 2010. Com sempre, cada descobriment que fem ens duu a cinquanta preguntes noves que abans ni tan sols havíem imaginat. Aquesta és la grandesa i la fascinació de la ciència... i encara hi ha qui diu que la ciència és avorrida... no us entretingueu, que us espera tot un univers per descobrir!

21 de desembre 2009

L'univers conegut



The Known Universe

Hayden Planetarium. Digital Universe Atlas
American Museum of Natural History

19 de desembre 2009

Aquest any sí

Aquest any sí!
Aquest any 6...
... i per molts anys!

14 de desembre 2009

Civilization entre vinyes

Feia ben bé un parell de mesos que esperàvem aquest moment. Tot va començar una nit en què xerrant, xerrant, l'Albert va confessar que, a punt de fer 30 anys, encara no havia jugat mai al Civilization. Escandalitzats, uns quants companys de les nits lúdiques dels dijous vam decidir posar remei a aquesta ignomínia. Vam fer córrer la veu: necessitàvem més gent per a aquest desflorament solemne. Finalment, i malgrat les dificultats inicials per assolir un nombre suficient de jugadors, el passat dissabte 12 de desembre ens vam reunir set amics per jugar una partida que bé podríem batejar Civ-Penedès MMIX, o 'el dia en què l'Albert Mestre Gaier va perdre la innocència'. Val a dir que altres dos jugadors, en Xavi i el Miquel, tampoc no havien ensumat mai abans el tauler d'aquest clàssic d'Avalon Hill, ni havien gaudit de la flaire de les fitxes de cartró, ni havien sentit o fet les bromes típiques i recurrents. Els altres érem en Bo, el Pere, el Xavier (Sr. Ulé) i un servidor.

El lloc triat per a tan magne esdeveniment va ser Cal Peret Parera, una bonica masia al bell mig de les vinyes penedesenques. Fa dos mesos vaig tenir un presentiment i ara puc dir, sens cap mena de dubte, que aquest indret tan proper a Vilafranca ha estat tota una troballa, el lloc idoni per gaudir d'una partida llarga i un bon dinar amb els amics. Aprofito per donar les gràcies a la Maria i la Laura per una acollida i un tiberi estupends!

Ningú no portava daus, no calien... només 55 fitxes per bàndol, 9 ciutats i 4 vaixells.
Vuit hores de joc per endavant...

Força puntuals, a les 10 del matí tocades, començàvem a desplegar el tauler de l'Advanced Civilization. Els diferents pobles van ser triats en aquest ordre:
  1. Bo: Babilònia
  2. Pere: Creta
  3. Xavi: Egipte
  4. Albert: Àfrica
  5. Marià: Àsia
  6. Miquel: Ibèria
  7. Sr. Ulé: Tràcia
Les cartes de civilització eren en un costat del tauler i, en una altra taula, un ordinador portàtil. En aquest punt, m'agradaria fer un petit incís per descriure el clima tens que es va viure uns dies abans de la partida. Un sector minoritari dels jugadors (de fet, un jugador...), ancorat en el passat més reaccionari i amb l'excusa del romanticisme i altres mandangues, es va dedicar a proferir condemnes contra el propietari de l'esmentat aparell i la seva proposta de fer servir un fantàstic full excel, la utilització del qual facilitava enormement les tasques de compra de cartes, aplicació de crèdits i recompte de punts. Per la meva part, em vaig alegrar molt en comprovar que, fins i tot les actituds dignes del luddisme més ferotge, desapareixien per donar pas al progrés i el gaudi dels avenços tecnològics :-).

Em sembla que seré força breu a l'hora de descriure la partida. No perquè aquesta no fos divertida ni emocionant... tot el contrari. Simplement, aquí volia sobretot explicar la gestació de la trobada i quatre anècdotes més. Alguns recordaran aquesta partida per la meva badada a l'hora de cobrar els impostos (o millor dit, en aquest cas, 'pagar-los') en un moment puntual, però que, evidentment, es va magnificar... exagerar... tergiversar... un error pel qual seré vilipendiat in saecula saeculorum, com un Millet qualsevol. Altres diran que els cretins van jugar com mai i van perdre com sempre, però s'ha de reconèixer que una passa de grip espanyola del tot inoportuna i immerescuda va trastocar els plans del gran poble minoic... però aquest mateix virus de la influença també va fer estralls a les terres occidentals, repetidament i des d'un bon començament. Un parell es van dedicar a emular en Monty i la guineu del desert mentre s'esbatussaven a la Cirenaica, això quan els elefants africans no es dedicaven a vendre assegurances de vida als (ba)tracis que poblaven la Campània, o en les estones lliures dels egipcis, obcecats a destruir ciutats cretenques que només existien sobre plànol (o en la seva imaginació). Una història ben diferent a la de Nikolaipolis, ciutat fundada pels tracis a la vora occidental de la mar Negra, esplendorosa, motiu d'immensa joia i que de ben segur va contribuir a un meritori segon lloc en la classificació final. I qui va ser el campió indiscutible? El gran líder el nom del qual serà recordat eternament; la glòria i la immortalitat per a ell. Ai va... ai va... ai babilonio que mareas...

Amic Jordi Cairol, que ens vas abandonar pels teus compromisos familiars, em sap greu dir-te que no vam poder evitar allò que estava escrit. El teu pitjor malson es va fer realitat! :-)

Fins aquí les meves paraules. Altres Plinis vindran que ho explicaran millor.

I com que unes imatges valen més que moltes paraules o, si més no, ajuden... aquí teniu unes quantes fotos:




11 de desembre 2009

13D

170 municipis, 700.000 persones convocades.

Si voleu que en aquest país algun dia es publiqui un joc del tipus 1960: The Making of the President o Die Macher, versió catalana, ja sabeu què heu de votar.


A Vilafranca, alguns ja hem votat anticipadament... ens avancem als esdeveniments :-)

01 de desembre 2009

Presentació de Talamanca 1714

Tot just acaba de sortir de la impremta el llibre Talamanca 1714. Arqueologia d'una batalla, el darrer llibre d'en Francesc Xavier Hernàndez i el seu grup de col·laboradors en arqueologia de camps de batalla, encapçalats per en Xavier Rubio. Publicat per Llibres de Matrícula, aquest llibre és el segon número de la seva col·lecció "Camp de Mart", després del dedicat a la batalla d'Almenar.



Amb un estudi de la darrera gran batalla campal dels exèrcits catalans durant la Guerra de Successió, la batalla de Talamanca, el grup d'Hernàndez novament ens proposa una aproximació innovadora i moderna a la història militar, amb les eines a què ja ens té acostumats: anàlisi acurada de fonts textuals, arqueologia i prospecció del camp de batalla, ús de mètodes historiogràfics moderns, ús d'eines actuals, com els sistemes d'informació geogràfica, etc.

El proper divendres 11 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre, es farà la presentació oficial del llibre, a l'espai del Memorial 1714 (al Fossar de les Moreres) de Barcelona.

Si teniu un forat a l'agenda, ja sabeu què podeu fer. Nosaltres hi serem (i us n'informarem)!