29 de juny 2009

Spiel des Jahres: tornem-hi!

Ja hi tornem a ser: arriba l'estiu i, de retruc, l'Spiel des Jahres, ja ho sabeu, el premi més prestigiós en el món dels jocs de taula.

Aquest any el premi ha anat a parar a un dels jocs que més soroll han fet des de la fira d'Essen de l'any passat: Dominion, de Donald X. Vaccarino. Es tracta d'un joc de cartes ràpid i dinàmic en què cada jugador ha d'anar construint la seva mà per aconseguir punts al final de la partida, amb un hàbil equilibri entre les cartes que calen per obtenir punts i les que calen per obtenir altres cartes que permetin fer encara més punts.

Entre els finalistes del concurs hi havia altres jocs més típicament Spiel des Jahres, com el Finca o el Fauna d'en Friedemann Friese. Amb el Dominion sembla que l'Spiel es desvia, ni que sigui una mica, de la tendència dels darrers anys de premiar jocs molt familiars. Cal dir que entre els finalistes també hi havia el Pandemic, joc cooperatiu que també hagués estat un guanyador original.

A més de l'Spiel des Jahres, com sempre, també es dóna el Kinderspiel des Jahres, per a jocs infantils, que aquest any ha anat a parar a Das magische Labyrinth.

A vegades també es concedeixen premis especials per a jocs que no entren dins del tipus de joc típic per a l'Spiel (jocs més complexos, jocs de difícil classificació, etc.) i aquest any n'hi ha hagut dos: un per al millor party game que s'ha concedit a Gift Trap i un per a "nous mons lúdics" que ha anat a parar a l'original Space Alert d'en Vlaada Chvátil.

25 de juny 2009

Fins al darrer home!

Avui parlarem d'un joc que acabo de descobrir i que recomano a qualsevol que vulgui un wargame no gaire complex i de partides relativament ràpides. Es tracta de To the last Man!, un joc creat per Tim Taylor. Ara bé, no espereu trobar-lo a cap botiga; és un joc print and play (PnP), és a dir, que qualsevol es pot baixar gratuïtament els fitxers en pdf per a fer-se ell mateix el joc.


Habitualment no sóc gaire amic dels PnP (entre altres raons perquè no sóc gens manetes) i prefereixo pagar per tenir un joc acabat i editat professionalment que no pas haver-me de posar a fer treballs manuals. D'altra banda, sovint la qualitat gràfica dels jocs PnP és força pobra i, al capdavall, si ho vols fer bé, entre tinta, còpies i materials diversos, no et gastes gaire menys que amb un joc comercialitzat. En aquest cas, però, tres raons em van fer decidir a agafar impressora, tisores, cúters i guillotines: en primer lloc, el tema, la Primera Guerra Mundial, en segon lloc, les regles, una ràpida llegida de les quals em va confirmar que valia la pena provar-lo i, en tercer lloc, la qualitat gràfica del material, que, malgrat alguns detalls, és simplement excepcional, obra d'en Christophe Sancy i Arnauld della Siega. D'altra banda, la complicació de la impressió i muntatge és mínima, l'únic punt delicat és tallar les fitxes, però res que no es pugui fer amb una mica de paciència.


To the last Man! és un joc d'àmbit estratègic sobre el front occidental de la Primera Guerra Mundial. Es tracta d'un joc dirigit per cartes (card-driven), ja que les accions dels jugadors són determinades per la seva mà de cartes, però el mecanisme és diferent dels card-driven a què estem acostumats. El mapa, dividit en àrees, representa el front occidental de la Gran Guerra i les fitxes representen exèrcits i unitats militars independents. Cada fitxa d'exèrcit sobre el mapa té la corresponent plantilla d'exèrcit en la qual es poden col·locar més o menys unitats militars, plantilles que els jugadors mantenen ocultes al seu adversari. Així, si bé la composició de cada exèrcit al començament d'una campanya és coneguda, després dels primers moviments és molt difícil saber on tindrà el gruix de les tropes l'altre jugador.

Les cartes es poden dividir en tres tipus bàsics: cartes d'ofensiva, cartes Ersatz i cartes complementàries. Només jugant una carta d'ofensiva un jugador pot moure la totalitat de les seves unitats i declarar combats. Les cartes Ersatz serveixen per entomar baixes en combat sense haver d'eliminar unitats. Les cartes complementàries permeten afegir modificadors en un combat, alterar l'ordre de resolució d'algun combat, provocar crisis polítiques a l'enemic, etc. D'altra banda cal dir que qualsevol carta sempre es pot utilitzar també com a Ersatz, sacrificant-ne l'ús específic.


En un torn típic, després de la fase de reforços i esdeveniments, comença la fase de moviment i combat, en què un jugador pot jugar una carta d'ofensiva (que li permetrà moure totes les unitats i iniciar els combats que vulgui) o bé passar (que li permet moure una sola unitat i jugar alguna de les cartes complementàries). Els jugadors es van alternant fins que tots dos passen consecutivament, moment en què acaba la fase de moviment i combat. En aquest moment es passa a la fase de producció, on amb els "punts de construcció" de què disposi cada jugador (entre 4 i 10 segons el bàndol i el torn) es poden crear o atrinxerar unitats militars i comprar cartes (fins al màxim permès, entre 4 i 8 en funció del bàndol i el torn). El combat és del tipus que en anglès anomenen buckets o' dice, en què es llença un dau per cada unitat i es fa impacte en l'enemic per cada 1, 2 o 3 (segons les unitats i amb possibilitat de jugar algunes cartes complementàries abans d'iniciar el combat).


El punt clau de l'estratègia és la mà de cartes de cada jugador. Normalment una estratègia que dóna bons resultats és esperar a llençar una gran ofensiva quan es disposi de tres o més cartes d'ofensiva i algunes cartes de modificació de combat. Llavors es tracta d'atacar primer per a desgastar la mà de l'enemic i finalment fer el combat més decisiu quan l'enemic ja té poques cartes per a entomar baixes. Durant la fase de producció cal valorar bé en què gastar els escassos punts disponibles: cartes o unitats militars? Poques cartes impliquen no poder fer gairebé res durant el següent torn, poques unitats impliquen afeblir progressivament el front... decisions, decisions!


Les regles ofereixen escenaris per a 1914, 1915, 1916, 1917, 1918 i un escenari hipotètic de 1919. A més dels desplegaments històrics (el Pla Schlieffen modificat i el Pla XVII francès), s'ofereixen també els diversos plans que els estats majors francès i alemany van anar estudiant des del final de la guerra francoprussiana de 1870. I evidentment, també es poden utilitzar desplegaments lliures. Tot plegat sembla donar al joc una rejugabilitat prou interessant. D'altra banda, a més de les regles bàsiques les regles ofereixen una munió de regles opcionals, que afegeixen complexitat al joc però també més ambientació històrica i més interès.

Les primeres partides que hem pogut jugar confirmen el joc com un wargame senzill però amb prou decisions difícils que cal prendre, que simula prou bé l'escassetat de recursos en diverses fases de la guerra, la dificultat de trencar el front i, encara més, la quasi impossibilitat d'explotar qualsevol bretxa provocada en l'enemic. Encara no tinc clar si la possibilitat d'entomar tantes baixes amb les cartes és excessiva i si és massa difícil provocar baixes reals en l'enemic. He de jugar més escenaris i amb diverses variants per a valorar tot el potencial del joc.


En qualsevol cas, és un joc que m'agradarà jugar sovint, per la senzillesa de les regles i la relativa rapidesa d'una partida. La meva recomanació? Si es pogués comprar us diria que el compréssiu; com que no és el cas, si teniu temps, ganes i manetes, crec que val la pena fer-se'l, i si no, proveu-lo primer (ja sabeu on sóc!).

Per cert, que l'autor ja està preparant un segon joc, ambientat al front oriental: At all Costs!

Deadline

Aprofito aquest video genial i simpàtic d'en Bang-Yao Liu per dedicar-lo a totes aquelles persones que passen moltes hores assegudes davant de l'ordinador i sempre pendents de les dates de lliurament.

21 de juny 2009

Els otomans, el Papa i Copèrnic

Finalment vaig fer la meva primera partida al magnífic joc Here I Stand. No en faré cap ressenya aquí, ja n'hi ha a cabassos per la xarxa i gairebé tothom el considera un dels millors jocs dirigits per cartes per a més de dos jugadors. I no és estrany; la tensió, l'ambientació, la interacció, tot plegat en fa un joc excel·lent.

Va ser una gran partida, que no es va resoldre fins al torn 8 i en què tots els jugadors vam acabar a menys de 5 punts de distància. Jo duia l'otomà i no vaig fer pas mal paper, però la victòria se l'endugué el Papa, irònicament jugant la carta de Nicolau Copèrnic... irònicament perquè l'Església Catòlica condemnà oficialment les tesis heliocèntriques defensades per Copèrnic en el seu De revolutionibus orbium coelestium (tot i que ho féu més de seixanta anys després de la seva publicació el 1543, ja fora de l'interval temporal del joc). Potser els dos punts que dóna la carta són per cremar els seus llibres!

Aprofitem el fet, doncs, per recordar novament que l'any 2009 és l'any internacional de l'astronomia. En Copèrnic no em va permetre guanyar la partida, però el seu treball ha estat considerat com un dels punts de partida de l'astronomia moderna i de la revolució científica que es produí a partir del segle XVI. El seu model heliocèntric demostrà que els moviments dels cossos celestes també es podien explicar sense haver de suposar que la Terra era al centre de l'univers. Per alguna cosa parlem de revolució copernicana!

16 de juny 2009

Kenta, el nou projecte d'en Perepau Llistosella

En Perepau Llistosella, autor del magnífic Theseus premiat al concurs de Boulogne-Billancourt de 2008, s'ha decidit a tirar endavant un projecte d'autoedició. Per raons òbvies, no podem deixar de mirar amb simpatia i carinyo una iniciativa d'autoedició, amb tots els maldecaps que sabem que comporta això.


Aquest projecte d'en Perepau és el joc Kenta. Per a finançar-ne l'autoedició en Perepau ha establert un període de precomanda, que s'inicià el 10 de juny i acabarà el 31 de juliol. Si s'arriba com a mínim a les 50 precomandes, el joc s'editarà. O sigui que ja ho sabeu: féu una ullada a les regles i si el joc us encurioseix (difícil que no sigui així, tractant-se d'un joc d'en Perepau), demaneu-ne un! Us costarà poc més de 19 euros.

A més a més, les primeres 48 precomandes tenen el premi de veure el comprador i la seva ciutat representats a les cartes del joc. Però si encara no l'heu demanat, ja heu fet tard, aquestes 48 cartes ja estan totes ocupades (val a dir que he tingut la sort que la meva fos la darrera, la núm. 48)!